A l'Andreu Boix, oficial de la policia andorrana, li han matat un banquer. Hi ha molts nervis. Hi ha un mar de rumors, i no n'hi ha cap que sigui bo. El Principat, a contracor, s'ha convertit en l'escenari d'una sorda batalla entre serveis d'intel·ligència rivals (o potser no tan rivals) que compren, venen, inventen o roben informacions sensibles. La supervivència del petit país pirinenc, que sense buscar-ho s'ha trobat amb una difícil relació amb els estats veïns, penja d'un fil. Ningú no és qui diu que és. El Boix haurà de viatjar a Madrid, remenarà alguns papers vells i, sobretot, per primer cop a la vida i molt a desgrat seu, haurà d'actuar sense escrúpols ni contemplacions.
«El document tenia una coberta de pergamí arrugat, sense títol, només amb una etiqueteta de paper enganxada al llom, amb un número 27, probablement una signatura topogràfica, que tal vegada indicaria la seva situació relativa a l'armari de les Sis Claus.
[...]
—No pot ser —va dir—. E´s una bomba. Una bomba d'hidrogen. I aquell paperot, com podia ser una bomba? Si amb prou feines es podia llegir, i qui l'havia escrit i qui l'havia amagat i qui l'havia robat feia segles que eren pols i no pagaven contribuci o´. Jo no entenia res de res».
