La Gabrielíada és, de tota evidencia, una entremaliadura de poeta jove enjogassat. Però Puixkin no escrivia des de la innocència literària, ans sabia molt bé el que es feia. D146;una banda, estava assajant
una forma literària 151;poema narratiu amb digressions líriques151;, forma en què escriuria diversos poemes narratius romàntics; d146;una altra, s146;inscrivia en una tradició clàssica de poesia eròtico-sacrílega.
Els poetes satírics dels segles xvii i xviii, al seu torn, tampoc no partien del no res: la broma grollera a propòsit de temes religiosos té arrels populars i s146;enfonsa en el passat llunyà dels rituals agrícoles
de l146;antiguitat grega i egípcia. Riure146;s de temes sagrats no implicava ateisme o descreença. Els rapsodes cecs russos, per exemple, que cantaven cants de contingut religiós, en cantaven també de sacrílegs i no per això eren ateus ni ells ni el públic al qual es dirigien. I a Europa existia l146;anomenat risus paschalis, un ritual que consistia en que el sacerdot feia riure amb obscenitats el públic de l146;església el diumenge de Resurrecció
