Antonina Canyelles baixa una escala, baixa completament nua de la m del seu pare, una escala de pedra viva, sense baranes, una escala austera que baixa cap a la foscor, qui sap si cap a una mena de llum encegadora, una escala que entra en una cova insondable i última, un ingrés al manicomi, a lÆepicentre de la terra, la nuesa més absoluta de lÆésser, el final del trajecte. Antonina Canyelles mai no ha format part de la fila índia de la cultura catalana. Ha fet camí i obra tota sola, com ha volgut i quan ha volgut, amb criteris estrictament de sentiment personal, de creació literria. Els seus poemes esmolats naveguen entre la realitat i la impostura, els empeny una combinació de virtuosisme i irreverència. La seva veu i mirada úniques la converteixen en una de les poetes imprescindibles del panorama literari catal.