Jardí vora el mar són sis estius, una infinitat de plantes i una de les novel·les més belles que va escriure Mercè Rodoreda. La veu que hi parla és la del jardiner d’una casa rica d’estiueig que observa la vida que l’envolta: la del jardí i la dels amos de la casa, amb els amics de cada any, les festes extravagants, el servei podrit de xafarderies, els animals més o menys domèstics que els entretenen i uns nous veïns que remouran el passat i posaran en marxa tot un drama sentimental.
Escrita l’any 59 a Ginebra en només quinze dies la primera de després del gran marasme, revisada set anys més tard i publicada just després d’El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar és també la novel·la menys llegida de Rodoreda. És l’única novel·la seva que m’ha caigut de les mans. La vaig trobar cursi, fulletonesca, carrinclona, ploranera i falsa, una novel·la rosa amb una protagonista que es diu Rosamaria. Va ser un error meu de lectura, diu Toni Sala a l’epíleg. I el jardiner li respon: A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller És perquè estimo les persones, i els amos d’aquesta casa me’ls estimava.
