El Pep Costa sap per experiència que les relacions entre germans són difícils d’explicar. Les paraules no donen l’abast, es perden els matisos, els codis, l’entrellat dels anys; tant per tant, és preferible callar i tirar milles. Les bessones, les grans, sempre en discòrdia, fa anys que no es parlen, però una emergència de l’Eva temperamental provoca la visita de la flegmàtica Sara, amb la mediació si us plau per força del Pep, que sempre té un ull clavat al retrovisor de la moto per si de cas. Som al setembre del 2007 i comença un compte enrere que pot canviar-ho tot.
El cel no és per a tothom recrea quatre dècades d’aquest joc subtil de pesos i mesures que és la vida d’una família i els seus topants. Els esforços per obrir-se camí malgrat la malaltia d’un pare que sublima l’afició pels avions tot fent maquetes i els retrets d’una mare que només refrena la seva agror quan treballa a la perruqueria. Els afanys, els sacrificis i les traïcions dels tres fills per fer realitat els somnis d’arrelar, de volar, de fugir corrents. Són quaranta anys, també, de canvis socials, polítics, econòmics i urbanístics d’un país el paisatge del qual –terra, mar i aire– es transforma davant dels ulls del lector com un diorama en moviment.
Marta Rojals demostra de nou en la seva ambiciosa tercera novel·la que posseeix el geni de la llengua tant per a la descripció com per al diàleg, un talent innat per muntar eloqüents estructures narratives i una capacitat d’aprofundiment psicològic que li permet afegir a l’Èlia de Primavera, estiu, etcètera i l’Anna de L’altra una nova galeria de personatges propers i inoblidables.
