A mitjan segle xvi, el reformador Joan Calví governa amb mà de ferro la ciutat de Ginebra. Tot i haver estat perseguit per l02019;Església catòlica, ara que té les regnes del poder no està disposat a concedir als altres la llibertat religiosa que ell mateix havia exigit a les autoritats papals. En nom de la veritable fe reformada, Calví estableix un règim de terror, vigilant qualsevol moviment dels ciutadans ginebrins. Aquells que s02019;aparten mínimament de la doctrina són empresonats, exiliats, torturats o fins i tot executats. El punt culminant d02019;aquest règim és la crema a la foguera de Miquel Servet, condemnat per heretgia. Enmig del silenci general, s02019;alça una veu que no sembla tenir por de Calví: l02019;humanista Sebastià Castellio decideix combatre el dictador de Ginebra amb l02019;única arma que té a l02019;abast: la paraula. «Matar un home mai no significa defensar una doctrina, sinó matar un home», li transmet al fanàtic reformador.
Amb la ploma magistral de Stefan Zweig, els esdeveniments dramàtics de l02019;època de la Reforma adquireixen una plasticitat inèdita en els llibres d02019;història. Tanmateix, les reflexions de Zweig superen el marc històric. Quan l02019;autor escrivia Castellio contra Calví, la intolerància i la violència ja devastaven Alemanya. Sense esmentar Hitler ni utilitzar una sola vegada la paraula nazisme, l02019;autor reflecteix, com en un mirall, el rostre desfigurat de totes les dictadures futures. De les figures dels dos adversaris, Castelli i Calví, Zweig en destil·la el contrast etern entre l02019;humanisme i el fanatisme, la consciència contra la violència.
