La Belle Dame sans merci va ser potser el text francès més influent del segle xv, si més no el poema més conegut i imitat, i s02019;han trobat ressons d02019;aquesta obra en poemes d02019;Ausiàs March, Pere Torroella i Ramon Llull (entre d02019;altres noms menys coneguts).
L02019;obra, narrada en primera persona, tracta d02019;un vidu que cavalca decidit a abandonar-se a la tristesa més absoluta per la mort de la seva dona, fins que arriba a un verger on s02019;està fent una festa i allà és testimoni d02019;una conversa entre un enamorat i una dama. El diàleg entre la parella constitueix l02019;eix central del poema. La dama, en una demostració de crueltat i manca de mercè, rebutja l02019;enamorat, el qual, segons explica el narrador, mor de tristesa poc després d02019;aquella conversa.
Va ser un poema molt exitós, però també va desencadenar una gran polèmica. Com comentava Riquer, «Alain Chartier [...] deixa el final del dissortat amant en una intencionada vaguetat que pot induir a suposar que mori desesperat, i això comporta la condemnació de la seva ànima. Així s02019;explicarien les immediates reaccions en pro i en contra el poema, on la dama, de fet, esdevé culpable de la damnació de l02019;enamorat.»
La traducció que ara editem de Francesc Oliver està escrita en octaves decasil·làbiques i és remarcable la seva qualitat literària, l02019;escassetat d02019;errors de traducció i el profund coneixement de la llengua i de la poesia francesa. El fet de fer servir aquests versos i no pas els octosíl·labs originals ni tampoc la rima, fa que hagi d02019;adaptar el text o afegir-hi rebles i innovar. Aquesta traducció podria passar per l02019;obra original d02019;un poeta català, ja que les solucions lèxiques, les fórmules i els girs o expressions coincideixen amb els de la poesia catalana de l02019;època i demostren l02019;adequació a la poesia catalana, per part del traductor, del text que traduïa.