Després de l’èxit del seu primer llibre, Marcel Lacroix, el càtar ignorant, que va significar la seva presentació en el món literari, Jordi Barrufet ens presenta la seva segona novel·la històrica, titulada El so de les llàgrimes, ambientada a la Itàlia del segle XVIII.
Al segle XVI, la interpretació literal i estricta que fa l’Església catòlica de la Primera carta de sant Pau als Corintis: “Les dones han de guardar silenci a les reunions de l’església, perquè no els està permès parlar”, provoca la desaparició de les veus femenines als cors i als espectacles.
Aquestes veus femenines seran substituïdes per les dels castrati, nois als quals es castrava just abans d’arribar a la pubertat, perquè així mantenien la veu infantil, si bé dins d’un cos d’home. Uns pocs d’aquests castrats es convertiren en ídols de l’època com a cantants d’òpera.
El so de les llàgrimes és la història d’un d’aquests nois, Giorgio D’Armari. A punt d’actuar en la inauguració de la nova Scala de Milà, després d’un incendi que la destrueix, en Giorgio no és feliç; mai no ho ha sigut. Ni l’èxit, ni la fama ni els diners el fan feliç. No era aquella la vida que ell desitjava.
